Crits


Dilluns. El meu gran dia. Em dirigeixo cap al teatre. Allà m’esperen tots. Arribo. Després d’un trontollós viatge. Entro. Un home s’acosta. M’anuncia que falten 15 minuts. Em reuneixo amb els companys. M’espero i em preparo per començar. Veig com tothom entra a la sala. Al davant s’asseuen els nens i nenes més curiosos. Al darrere un grup de mainada xerraire. Al final les professores vigilant-los. Sento com una cridòria inunda la sala. Crits, impacients per l’obra. Repasso el més difícil. És imprescindible no equivocar-me. No els puc decebre. Falten 3 minuts. Estrés. Nervis. Tot em controla. Molta merda. 3. 2. 1. S’obre el taló. Observo des de darrere les cortines. Ara em toca sortir. Acció. Tots els nens em miren. Les seves mirades brillen. Riuen. Cares d’alegria, m’omplen el cor de satisfacció.
L’actuació ha sigut un èxit. Els aplaudiments es multipliquen. Sóc el centre d’atenció. Tots volen més actuació. Malauradament s’ha acabat. Saludo. Es tanca el taló. Els nens surten al pati de l’escola. Tan sols em queda lligar-me entre els fils. Torno a la maleta.

Maria Núria Ramos

La música

Em desperto cada matí. Escolto música de moltes maneres. Vaig a l’ institut també escoltant-la, però l’aturo en entrar a classe. Encara que veig amics com juguen, jo em quedo arraconat a un costat. Així que puc, torno a escoltar música, ara una peça molt i molt tranquil·la, ara una de més dinàmica.

Arribo a casa, deixo d’escoltar-la, és hora de fer deures. Em sento sol, crec que no tinc amics. M’angoixa la idea. Entro al cotxe i sento que diuen que marxem a l’Estartit perquè és Divendres. No sé si m’agradarà es el primer cop que hi vaig. Torno a escoltar música, una peça molt ràpida és la que més m’agrada.

Arribo a l’Estartit, no sembla gaire gran, però m’agrada. Em quedo a l’habitació, no pas petita, i de llit  suau. M’hi avorreixo aquí. Un altre noi es posa al llit, estic a punt de caure.  Ha arribat l’hora, he caigut a terra, el nen em trepitja, s’ha acabat. 

Em desendollen i em tiren a la paperera, per sempre més.

Emma Vall

Unes vacances tranquil·les?

 Estic al port. Al costat de les maletes. En porto 3. Faré un creuer 15 dies. Hi ha molts vaixells. Ara embarco. Puja tothom. Esperem 5 minuts. Sortim uns quants vaixells. Anem darrera d’un portaavions. Ens segueix un petroler, un submarí i un vaixell pescador. Ens separem en diferents direccions. M’instal·lo a la meva cabina. Torno a sortir. Puc veure alguns dels vaixells. Em dic, seran 15 dies tranquils. Miro a l’horitzó. Hi estic una bona estona. Torno a la meva cabina. Avui és el sopar de benvinguda. Em vesteixo. Faig passar l’estona. Són les 9:30. Pujo al menjador. Hi és tothom. Sopo tranquil·lament. Converso. Ric. Passo una bona estona. Arriba al final de la nit. Baixo a la cabina. Estic cansat. Em poso el llit. Dormo. Passo els meus primers dies. Vaig investigant. Faig diverses activitats. Estic relaxat. No tinc pressions. Em dic, unes vacances inoblidables. Dimarts. Porto tres dies. Vam sortir del port el dissabte. Em llevo. Surto. Vaig al menjador. Menjo l’ esmorzar. Miro al voltant amb una única sensació: Avui el dia no serà tan tranquil. Vaig a coberta. És estrany. Veig el vaixell de l’altre dia. No ha avançat. Miro encara més al fons. I veig un dels altres vaixells. Tots els que van sortir del port. Estan al nostre voltant. Els puc veure. Sento explosions. És impossible. Al cel, avions. Ens bombardegen. Cauen bombes als vaixells. Ho veig tot. Toquen un vaixell. Es queda mig enfonsat. Tiren un altre bomba. Fallen. Aigua. Hi ha un segon intent. Tocat i enfonsat. Així, un a un. Veig que s’acosten. Arriben dos avions. Estan als nostres caps. Tothom surt a coberta. Escolto. Plors. Crits. Passa allò que diuen. Al meu davant, veig la meva vida en segons. Cau la primera bomba. Ric irònicament. Recordo allò que em vaig dir. Faig que sí amb el cap. Unes vacances inoblidables. I cau. La segona bomba. Ens enfonsem. Estic davant la taula del menjador. Trec foc pels queixals. I em queixo: No pot ser, he tornat a perdre. No tornaré a jugar més. Al meu davant. Riu. I em diu, Comencem, a recollir que haig de marxar. L’acompanyo a la porta. Ella surt. Es gira. Torna a riure. No se’n pot estar de donar-me un consell, aquesta nit practica a jugar a tocat i enfonsat, que sinó no t’hi podràs dedicar.

Clàudia Coll 

Killing

És fosc. No veig res. Camino per saber on sóc.
Un moment, aquí hi ha algú. Una paret. Intento escalar-la, però no puc. Millor reculo. Al terra hi ha algú, un segon... És una pistola. Una pistola no n'havia tingut mai abans, no sé si sabré disparar, què faig? L'agafo? Sí, millor que sí. Hi ha dos homes darrera meu. El que veig és una pistola? Sí un té una pistola. Surto corrents, m'estan seguint. El que té la pistola m'està disparant. L'altre ve corrent cap a mi. No sé què fer. Li disparo. L'he matat. Aquell segueix disparant-me, jo també li disparo.

L'he matat! Per fi.

Ja he acabat l'últim nivell.

                                                                                                                                    Aminata Keita

Les coses no són el que semblen

Ha arribat el dia. Per fi. Nervis. Arribem. Baixem del taxi. Entrem. Les rajoles són lluents. I el terra està fred. Vaig verda. Crido l’atenció.

Ens aturem. Veiem les pantalles dels vols. Veiem el nostre. Destí: Venècia.

Veig que somriu. Ens fa molta il·lusió. Miro el rellotge de la paret. La Marina també el mira. Encara falta estona.

Anem fer un vol. Passegem pels llargs passadissos de l’aeroport. Veiem restaurants. I botigues. Entrem a una perfumeria. Es posa colònia. Fa molt bona olor.  Arribem al final del corredor. S’han acabat les botigues. Mira l’hora. Correm cap a l’ascensor. Hi som a dins. Se sent un lleuger so. Ja hem arribat.  Falten deu minuts. Deu minuts i serem dins l’avió. Els minuts es fan llargs. Ens posaríem a ballar. I a cantar. Eufòria.  

Veiem una d’aquelles dones. Porta una faldilla. I Una boina sofisticada. I Una camiseta de màniga curta. Fem cua. Ens parem. Ens demana el passaport. I el bitllet. És vàlid. Caminem. Arribem a l’entrada de l’avió. Ens senyala un lloc. Estem davant del lloc assignat. M’agafa. Noto que es posa de puntetes. Em posa amb les altres. Em faig mal. Estic molt estreta. Fa calor aquí dalt. Tot quedarà fosc.

                                                                                                                              Gemma Veciana

UN FINAL INESPERAT

Vaig mirar-la. Em vaig fixar en els seus ulls. La seva mirada era perduda. Freda. Morta.Vaig obrir el calaix. Em vaig decidir pel ganivet més afilat. Menys  complicacions. Sense pensar-m’hi gaire, vaig fer un cop brusc, i el seu cap, es va despendre de la resta del cos amb un esquitx de sang. No tenia manies. A alguns els agradava la carn de porc, altres de vedella. Jo no. Jo la preferia a ella.

Vaig engegar la cuina. Foc lent. Vaig triturar la resta del cos. Vaig amanir-ho per millorar el gust. Oli, sal i pebre. Vaig ficar-ho tot a dins d’una cassola. Ara tan sols havia d’esperar. Mentrestant vaig aprofitar netejar la sang, que regalimava sobre el marbre, amb una baieta.

Al cap de mitja hora tota la casa estava impregnada d’una olor molt forta. Desagradable per l’olfacte de molts.

Vaig apagar el foc i vaig servir-me’n un plat.

En tastar-ho en vaig ser conscient. M’havia oblidat d’un petit detall... les espines.

                                                                                                                                   Maria Tarradas

La Planeta de Pere Calders

Anna Martínez